Mañana de visitas de Valencia Laica y la Associació Valenciana d’Ateus i Lliurepensadors (AVALL), y sin ninguna sorpresa: Los lugares públicos más emblemáticos de València (Ayuntamiento y Las Cortes Valencianas), con su correspondiente montaje religioso.
Un Ayuntamiento como el de Valencia, casa de todos y todas cuantos habitamos en esta ciudad y con el belén católico instalado en pleno Salón de Cristal.
Unas Cortes Valencianas que representan a todos y todas los que vivimos en este país, con el belén católico en la entrada principal y junto a la señera que dicen, es de todos y todas.
Por experiencia, sabemos que las confesiones religiosas, sean de la creencia que sean, dado que se sienten poseedores de la verdad y han de salvar almas para la vida futura que prometen, siempre han intentado imponer sus normas y su modo de vida al resto de la sociedad: Cómo hemos de vestir, qué nombres podemos poner a nuestros hijos, qué festividad hemos de celebrar, qué películas podemos ver, cuando, cómo y qué sexo podemos practicar, qué podemos comer y en qué días,….
Y claro el tema de los belenes no iba a ser menos. Si vas a hacer una gestión al Ayuntamiento, o visitas Las Cortes Valencianas, obligatoriamente vas a tener que observar una representación de algo que algunos creen que pasó, otros no creen que pasó, y a otros nos da lo mismo si pasó o no pasó, porqué en lo que nos fijamos, es en el daño físico y mental, causado durante estos últimos dos mil años por quienes auspician esas «inocentes» representaciones. Por no hablar del coste económico o del tiempo que han gastado los funcionarios públicos en su montaje.
Lo curioso, o mejor dicho, lo grave, es que hoy en día, ambas instituciones, Ayuntamiento y Cortes, están gestionadas por una mayoría que se supone sensible al tema de la laicidad del estado. Una mayoría que dice entender que las religiones son creencias particulares y que por tanto solo al ámbito privado deben afectar.
Una mayoría que dice entender que en los lugares públicos, la neutralidad ha der exquisita para que, precisamente, todas las personas (independientemente de sus creencias o no creencias) puedan sentirse a gusto y sin tener que soportar las particulares alucinaciones de los unos y los otros.
Una mayoría que se supone culta e ilustrada, y por tanto conocedora que las religiones siempre exigen tolerancia a sus manifestaciones públicas cuando no tienen el poder político, pero son intolerantes hasta la médula en aquellos lugares donde si tienen ese poder. Y de eso, en este maltratado país, sabemos algo.
Y si eso es así, más de uno o una se preguntará, ¿y porque no cambian las cosas?.
Pues sencillamente porque esa mayoría sensible, culta, avanzada y que dice querer hacer las cosas de otra manera, parece que se halla cómodamente instalada en la filosofía del «NO ES EL MOMENTO», que afortunadamente para ellos, justifica su modo de actuar y encima, les permite presumir de ser muy responsables.
Esa mayoría que vela por nuestro bienestar (y por su situación) quiere cambiar o al menos eso dice, pero NO ES EL MOMENTO. Más de cuarenta años de democracia (¿?), y todavía NO ES EL MOMENTO de cambiar la constitución. Casi cincuenta años de concordato preconstitucional, pero NO ES EL MOMENTO de denunciarlo. NO ES EL MOMENTO de sacar del código penal temas como la blasfemia, NO ES EL MOMENTO de erradicar el maltrato público de animales (nuestros resignados compañeros de viaje en este mundo). Hace años se aprobó que la iglesia católica debía autofinanciarse con sus adictos, pero pasan los años y todavía NO ES EL MOMENTO, ochenta años con gente enterrada en las cunetas pero no es el momento de sacarlos, no es el momento, no es el momento, ….
Y aunque parece, y algunos dicen que «predicamos en el desierto», al menos, lo hacemos basándonos en el sentido común, buscando un marco de convivencia donde todos se sientan a gusto, intentando hacer entender que las creencias particulares no pueden suponer privilegios públicos.
Durante más de mil quinientos años, si se te ocurría decir que lo que hoy se celebra como navidad era una fiesta pagana en honor al sol porque empezaba a haber más horas de luz, resulta que te quemaban. La diferencia es que hoy en día, nosotros, los ateos, agnósticos, laicistas y librepensadores, sólo nos limitamos a pedir a los pirómanos que no invadan los lugares públicos con sus ritos y representaciones, que no obliguen a quienes no coinciden con sus creencias, a ser partícipes de sus mitos y rituales.
Creo que la diferencia es evidente y creo que no es mucho pedir, después de casi dos mil años de hogueras.
MARC CABANILLES (Associació Valenciana d’Ateus i Lliurepensadors – AVALL)
RAQUEL ORTIZ (VALENCIA LAICA)
Matí de visites de València Laica i la Associació Valenciana d’Ateus i Lliurepensadors (AVALL), i sense cap sorpresa: Els llocs públics més emblemàtics de València (Ajuntament i Les Corts Valencianes), amb el seu corresponent muntatge religiós.
Un Ajuntament com el de València, casa de tots i totes quants habitem en aquesta ciutat i amb el pessebre catòlic instal·lat en ple Saló de Cristall.
Unes Corts Valencianes que representen a tots i totes els que vivim en aquest país, amb el pessebre catòlic en l’entrada principal i al costat de la senyera que diuen, és de tots i totes.
Per experiència, sabem que les confessions religioses, siguen de la creença que siguen, atès que se senten posseïdors de la veritat i han de salvar ànimes per a la vida futura que prometen, sempre han intentat imposar les seues normes i la seua manera de vida a la resta de la societat: Com hem de vestir, quins noms podem posar als nostres fills, quina festivitat hem de celebrar, quines pel·lícules podem veure, quan, com i quin sexe podem practicar, què podem menjar i en quins dies,….
I clar el tema dels pessebres no anava a ser menys. Si vas a fer una gestió a l’Ajuntament, o visites Les Corts Valencianes, obligatòriament vas a haver d’observar una representació d’alguna cosa que alguns creuen que va passar, uns altres no creuen que va passar, i a uns altres ens dóna el mateix si va passar o no va passar, perquè en el que ens fixem, és en el dany físic i mental, causat durant aquests últims dos mil anys pels qui afavoreixen eixes «innocents» representacions. Per no parlar del cost econòmic o del temps que han gastat els funcionaris públics en el seu muntatge.
Allò més curiós, o millor dit, el greu, és que avui dia, ambdues institucions, Ajuntament i Corts, estan gestionades per una majoria que se suposa sensible al tema del laïcisme de l’estat. Una majoria que diu entendre que les religions són creences particulars i que per tant solament a l’àmbit privat han d’afectar.
Una majoria que diu entendre que en els llocs públics, la neutralitat ha de serr exquisida perquè, precisament, totes les persones (independentment de les seues creences o no creences) puguen sentir-se a gust i sense haver de suportar les particulars al·lucinacions dels uns i els altres.
Una majoria que se suposa culta i il·lustrada, i per tant coneixedora que les religions sempre exigeixen tolerància a les seues manifestacions públiques quan no tenen el poder polític, però són intolerants fins a la medul·la en aquells llocs on si tenen aqueix poder. I d’açò en aquest maltractat país, sabem alguna cosa.
I si açò és així, més d’un o una es preguntarà, i perquè no canvien les coses?.
Doncs senzillament perquè eixa majoria sensible, culta, avançada i que diu voler fer les coses d’una altra manera, sembla que es troba còmodament instal·lada en la filosofia del «NO ÉS EL MOMENT», que afortunadament per a ells, justifica la seua manera d’actuar i damunt, els permet presumir de ser molt responsables.
Eixa majoria que vetla pel nostre benestar (i per la seua situació) vol canviar o almenys açò diu, però NO ÉS EL MOMENT. Més de quaranta anys de democràcia (?), i encara NO ÉS EL MOMENT de canviar la constitució. Quasi cinquanta anys de concordat preconstitucional, però NO ÉS EL MOMENT de denunciar-ho. NO ÉS EL MOMENT de traure del codi penal temes com la blasfèmia, NO ÉS EL MOMENT d’eradicar el maltractament públic d’animals (nostres resignats companys de viatge en aquest món). Fa anys es va aprovar que l’església catòlica havia d’autofinançar-se amb els seus addictes, però passen els anys i encara NO ÉS EL MOMENT, vuitanta anys amb gent enterrada en les cunetes però NO ÉS EL MOMENT de traure’ls, no és el moment, no és el moment, ….
I encara que sembla, i alguns diuen que «prediquem en el desert», almenys, ho fem basant-nos en el sentit comú, cercant un marc de convivència on tots se senten a gust, intentant fer entendre que les creences particulars no poden suposar privilegis públics.
Durant més de mil cinc-cents anys, si se t’ocorria dir que el que avui se celebra com a nadal era una festa pagana en honor al sol perquè començava a haver-hi més hores de llum, resulta que et cremaven. La diferència és que avui dia, nosaltres, els ateus, agnòstics, laïcistes i lliurepensadors, només ens limitem a demanar als piròmans que no envaïsquen els llocs públics amb els seus ritus i representacions, que no obliguen als qui no coincideixen amb les seues creences, a ser partícips dels seus mites i rituals.
Crec que la diferència és evident i crec que no és molt demanar, després de quasi dues mil anys de fogueres.
MARC CABANILLES (Associació Valenciana d’Ateus i Lliurepensadors – AVALL)
RAQUEL ORTIZ (VALENCIA LAICA)
