Iniciada la Guerra Civil, el gobierno de la República emprendió un ensayo pedagógico encaminado a formar los mejores estudiantes de entre las obreras y obreros antifascistas, mayores de quince años, con capacidad de asumir un Bachiller intensivo en cuatro semestres. Se pretendía crear una generación obrera de personas formadas y útiles para la reconstrucción democrática de España.
Los Institutos para Obreros de Segunda Enseñanza, creados en noviembre de 1936 por el Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes, funcionaron entre los años 1937 y 1939 en Valencia, Sabadell, Barcelona y Madrid. En esta publicación se recogen imágenes inéditas referentes a los centros, así como testimonios de sus ex-alumnos.
El libro Los Institutos para Obreros, un hermoso sueño republicano, de 312 páginas,recoge los hechos del pasado vivido por más de 35 testimonios de los que fueron sus estudiantes, centrados en la República en guerra. Ellos y ellas nos acercan a sus años de adolescencia, entre 1936 y 1939, memoria que quedará para el futuro.
Además el trabajo de investigación se ve reflejado a través de 27 documentos seleccionados referentes a ese periodo, la mayoría artículos de prensa publicados en Valencia, Sabadell, Madrid, Barcelona, ciudades donde se iniciaron las clases, y de Gijón y Alcoy donde la iniciativa se vio frustrada por los acontecimientos bélicos.
En la parte grafica se presentan 28 fotografías del Instituto Obrero de Valencia – la gran mayoría inéditas- conservadas en la Biblioteca Nacional, captadas por Luis Vidal y Walter Reuter. En ellas se describen las actividades escolares y en algunas se reconoce parte del equipo docente: Rafael de Penagos, Samuel Gili Gaya, Rafael Pérez Contel, Francisco Carreño… Las 54 imágenes restantes -30 en color-, fotografías, carteles y materiales procedentes de archivos, repasan la vida de los Centros.
Los Institutos para Obreros, un hermoso sueño republicano se enriquece con las ilustraciones de Pepa Úbeda y adjunta un DVD, con melodías republicanas, que contiene documentos y fotografías.
Este proyecto ha sido posible gracias a la financiación del Ministerio de la Presidencia.
Índice
9 A modo de agradecimiento
13 Siglas
15 Cronología: Tiempo de los Institutos Obreros (1936 – 1939)
25 Los Institutos Obreros
29 El IO de Valencia
71 El IO de Sabadell
79 El IO de Barcelona
91 El IO de Madrid
101 Documentos gráficos
137 Los Institutos Obreros frustrados
143 El final de los Institutos Obreros
145 El Instituto Obrero (1975 – 2008)
149 A modo de conclusión
151 Normativa
157 Profesores en el recuerdo
173 Documentos (1937-2005)
239 Bibliografía
243 Textos en catalán
312 DVD
La frustrada formació de l’elit obrera
Cristina Escrivá publica «Los Institutos Obreros», una completa obra que analitza la motivació i l’impacte de la creació d’aquests centres —el primer dels quals es va fundar a València— per a preparar per a la universitat les classes menys afavorides
L’Institut Obrer de València, (1937-1939) i d’altres que es van fundar posteriorment, va ser una de les plasmacions més acurades de l’ideal republicà durant la Guerra Civil. La seua constitució va respondre a la voluntat de les autoritats del moment de fer efectiu el principi d’igualtat d’oportunitats mitjançant una oferta d’estudis equiparable al batxillerat per a obrers que, d’altra manera i per raons econòmiques, no haurien mai pogut accedir a aquesta educació.
L’experiència va ser breu però va deixar una profunda empremta. Cristina Escrivá, experta en la matèria, acaba de publicar Los institutos para obreros (en edició bilingüe), una compilació quasi definitiva de testimonis i documentació de tots els centres d’aquestes característiques que es crearen arreu de l’Estat, però sobretot del de València, el pioner.
«Recordem que hi havia una guerra pel mig i aquest és precisament el seu valor, que s’aposte per la cultura en un moment tan delicat», apunta l’autora. Una altra de les característiques concloents dels instituts obrers va ser el seu caràcter mixt i «igualitari». En un principi s’hi van incorporar 13 alumnes i després 19 més.
A València, el centre es va instal·lar en el col·legi del Jesuïtes i es va constituir com un internat. El pla d’estudis s’estructurava en semestres. El ritme era intensiu per tal de guanyar temps i accelerar la incorporació dels alumnes a la universitat. Es tractava de fer un «batxillerat abreujat».
A banda del seu propòsit social, la iniciativa del govern de la República no ocultava la voluntat de dotar el règim d’una nova elit intel·lectual d’extracció obrera. L’educació secundària fins llavors havia sigut patrimoni de les famílies adinerades.
L’Estat es feia càrrec no només de les despeses que generava cada alumne sinó que, a més, abonava una indemnització econòmica depenent de la càrrega familiar de cadascun d’ells. «L’Institut estava pensat per als obrers antifeixistes i sindicalistes. El vertaderament revolucionari era que reconeixia a l’alumne els ingressos que deixava de percebre per haver de posar-se a estudiar i abandonar el seu treball», subratlla Escrivá.
El curs de la guerra va condicionar el desenvolupament de les activitats escolars. Al principi, durant el primer semestre hi havia tot tipus de material: es pensava en una ràpida victòria. Els segon i tercer semestres van ser molt diferents: hi va faltar fins i tot paper.
L’Institut Obrer de València es va nodrir d’un prestigiós grup de mestres provinents, en molts casos de les zones en conflicte. La capitalitat de València fou determinant per a que el projecte prenguera forma ací, i no a Madrid, on havia d’haver-se estrenat.
Enric Orts (El Punt)
Archivos de imagen relacionados
