Paquita Ágreda, la mestra republicana d’Almoines pionera de les escoles laiques

Aquesta setmana el municipi d’Almoines ha acollit una conferència sobre Paquita Ágreda Reig, una mestra laica i republicana que va ser represaliada després de la guerra civil. L’autor de l’article, Wilson Ferrús Peris, acaba de publicar un llibre en què recull la innovació i renovació pedagògica que van introduir molts mestres fins que la guerra civil els va impedir avançar.

Paquita Ágreda Reig nasqué a València el 1905 i aconseguí el títol de Mestra en octubre de 1924. Finalitzada la carrera, entrà a exercir la docència en l´escola laica del Casino Instructiu Republicà «El Avance», al carrer de Sagunt de València. Des d´aleshores, la seua vinculació amb el republicanisme blasquista fou absolut.

No solament formà part del Partit d´Unió Republicana Autonomista, sinó que s´hi involucrà activament, fins a tal punt que el 1932 formà part de la Mesa de discussió que havia d´ordenar el conclave republicà: l´única dona de dotze secretaris que la constituïren. A més, des de febrer d´eixe mateix any va estar al capdavant de l´Agrupació Femenina del Centre Republicà «El Avance,» una associació molt lligada al PURA que desaparegué en 1936.

Aquesta escola participà en les colònies laiques blasquistes pràcticament des del principi, des que en 1920 decidiren enviar 21 xiquets i xiquetes a la població de Buñol en companyia dels 31 de l´escola laica del Casino Republicà del districte de la Misericòrdia.

Els càstigs corporals com a element de disciplina quedaven totalment fora del procés educatiu i havien de ser substituïts pel raonament, és a dir, pel diàleg i la discussió. I, finalment, s´indicava també l´obligatorietat de realitzar una excursió escolar cientificorecreativa com a mínim una vegada cada trimestre.

Sabem que, almenys des del curs 1919-1920, exercí com a director el mestre Juan Castro Valero, que hi treballava la mestra Antonia Arroyo Hortigüela i que, com a president del centre estava José María Zamorano.

Castro fou substituït per Vicente Marco i, a principis de març de 1924, des de les pàgines d´El Pueblo s´anunciava la convocatòria d´un concurs públic per a la provisió de la plaça de mestre de l´escola laica del casino «El Avance». Poc de temps després, Arturo Padilla Mera es féu càrrec de la seua direcció. Al seu costat, continuà la mestra Antonia Arroyo, fins que es traslladà a l´escola del Casino Republicà del districte de la Misericòrida i fou substituïda per Paquita Ágreda Reig a partir del curs 1925-1926.

Des d´aquest moment, organitzen els alumnes en graus: infantil, elemental i superior, a més de classes nocturnes d´adults entre les 7 i les 9 de la nit. Al Pla d´Estudis anterior introdueixen el Dibuix i les «lecciones de cosas». D´aquesta manera, s´incideix en el caràcter integral de l´educació i en l´objectiu d´un ensenyament intuïtiu i actiu basat en la reflexió, l´observació i la lliure expressió de l´alumne.

A partir del curs 1930-1931, a les portes de la instauració de la II República, millorà el material escolar i el mètode d´ensenyament, i el següent curs augmentà el seu equip docent en un nou mestre. L´escola era definida com una de les millors escoles de València i d´ella s´afirmava que usava un pla pedagògic modern en la línia dels postulats i els preceptes pedagògics que defensava i pretenia impulsar el nou règim republicà.

Amb tota seguretat, Paquita abandonà l´escola laica del casino «El Avance» per a presentar-se als Cursets de Selecció i Formació de 1933. I, una vegada superats, obtingué el nomenament amb caràcter de propietària provisional a Sot de Chera (els Serrans) en setembre de 1935. Allí estigué fins a febrer de 1936 que es traslladà a Catadau (la Ribera Alta) en propietat definitiva. Ací es féu càrrec de les classes d´alfabetització que posaren en marxa les autoritats republicanes i, des del mes de setembre, hi formà part del sindicat anarquista CNT.

Després de la guerra s´enfrontà al procés de depuració franquista i, en gener de 1942, la Comissió Superior Dictaminadora proposà el seu trasllat fora de la província durant cinc anys i la inhabilitació per a exercir càrrecs directius i de confiança. Una resolució més «magnànima» que la de la Comissió de Depuració de la província de València que, en novembre de 1941, havia sol·licitat, a més, la suspensió de treball i sou per dos anys i la seua postergació durant un llarg període de cinc anys. L´acusaven de «ser republicana de izquierdas, propagandista roja en público y en la escuela, ser antifascista con demostracions de júbilo en favor de los rojos, ante alguna de sus victorias y simpatizante con los comunistas».

L´informe elaborat per la Comandància de la Guàrdia Civil de Llombai assenyalava que en les eleccions votà la candidatura del Front Popular i que durant la guerra mostrà públicament les seues simpaties pel comunisme, a més de realitzar actes de propaganda tant en públic com en l´escola, sense oblidar que «cuando la toma de Teruel por los marxistas, hizo manifestacions de júbilo, desde el balcón de su casa». Des de l´alcaldia s´insisteix en la seua filiació d´esquerres però expressa que la seua conducta professional, social i particular va ser bona. A l´igual que el rector i el pare de família que, junt a la seua ideologia esquerrana, no s´obliden d´indicar que no va complir «con los deberes de católica».

Tot i a pesar dels informes positius del cap local de FET y de las JONS de Catadau i la puntualització de l´alcalde que intentà clarificar que quan féu constar que era «izquierdista» no es referia a la seua activitat sinó solament a les seues mostres de simpatia, i malgrat declarar per escrit més de 130 pares i mares dels xiquets i de les xiquetes que tingué com a alumnes (la seua escola de xiquetes es convertí en mixta a partir de febrer de 1936) que «no hizo propaganda política de clase alguna, dedicándose únicamente y exclusivamente a la labor de la enseñanza», el 4 de març de 1942 i resultà sancionada amb el trasllat fora de la província amb la prohibició de sol·licitar plaça durant cinc anys i la seua inhabilitació per a exercir càrrecs directius i de confiança.

Almoines, Oliva i a «l´exili»
En abril de 1942 la traslladaren provisionalment a Almoines, i entre gener i setembre de 1944 estigué a Oliva. Finalment fou obligada a «exiliar-se» a Obón (en la conca minera de Terol), a 255 quilòmetres de la ciutat de València, en compliment de la sanció. Allí va estar fins a juny de 1946 que aconseguí una excedència després de moltes absències per malaltia, però prèviament s´absentà i es reintegrà al destí en abril de 1945.

Paquita patia una malaltia molt greu (asma) que, fins i tot, posà en perill la seua vida perquè necessitava un tractament especial que no podien atendre ni a Obón ni a cap poble dels voltants. Fou per això que s´absentà de l´escola, prèvia justificació mèdica i autorització de l´Alcaldia, per atendre la seua salut. Deixà les classes ben ateses per una mestra amb la titulació adequada, suggerida pel propi alcalde. La sorpresa va ser que la inspectora Blanca Bejarano la declarà incursa en la Llei d´Instrucció Pública i li obrí un expedient per abandonament de destí. Una denúncia que amb tota probabilitat provenia d´alguna persona del poble que tenia coneixements dels seus antecedents polítics. La mestra demostrà la falsedat de les acusacions però, tot i això, encara es resolgué contra ella per part de la Comissió Provincial d´Educació i a proposta de la inspectora, una amonestació.

Ja no tornà fins a març de 1963 que, amb caràcter d´interina, s´establí a Meliana (l´Horta Nord). Participà en el concurs de trasllats i a partir de setembre d´eixe mateix any es traslladà en propietària definitiva a l´Escola Mixta del barri de Cúiper de Foios (l´Horta Nord), però en setembre de 1966 aconseguí una plaça provisional per consort, a Sagunt (el Camp de Morvedre). En setembre de 1968 es traslladà a Museros (l´Horta Nord), on es jubilà en març de 1971

Print Friendly, PDF & Email

También te podría gustar...