EL FILÒSOF IMMANUEL KANT ja va deixar clar, a la fi del segle XVIII, que les preguntes per l’existència de Déu, per la immortalitat de l’ànima i allò que l’acompanya, quedaven fora de l’àmbit del coneixement humà i que, per tant, la fe en Déu no és matèria de ciencia sinó de creença. I la religió, convertida en matèria/assignatura per als estudiants, no aporta coneixement, només adoctrinament. Un sistema educatiu responsable del progrés científic i racional d’una societat i de la formació dels joves, hauria d’incorporar en el currículum dels seus estudiants només les matèries desenvolupades a la llum de la racionalitat i del coneixement científic. I, no obstant això, en el nostre fa ja temps que s’imparteix la religió, o el que és el mateix, l’adoctrinament en els dogmes de la fe.
I l’espai que ocupa l’assignatura de religió en l’ESO (6 hores setmanals en el conjunt de l’etapa) no és menut. S’equipara en el còmput total d’hores amb ciències de la naturalesa (6 hores) i supera matèries com física i química (2 hores), ètica (2 h.), educació per a la ciutadania (1h.), educació plàstica, música i tecnologia (5 hores en l’etapa cadascuna). A les hores en ESO cal sumar les que s’imparteixen en infantil, en primària, en batxillerat, en PQPI. Hores i més hores dedicades a continguts curriculars els fonaments dels quals no són l’experimentació i la verificació, ni l’argumentació racional, sinó els dogmes de la fe catòlica. Massa.
La LOE, de 2006, va significar una oportunitat perduda per a reconduir el sistema educatiu cap al laïcisme. Va certificar la continuïtat de la religió en l’ensenyament públic: “d’oferta obligada per als centres”.
A més es va estipular que les entitats religioses trien sota el seu criteri particular el professorat de religió però qui paga és l’Administració educativa. En el nostre àmbit autonòmic, açò es tradueix en el fet que la Conselleria d’Educació desemborsa de les arques públiques prop de 46 milions d’euros anuals per al pagament dels salaris del professorat de religió, que prèviament ha sigut seleccionat per l’arquebisbat. I això pel cap baix: 1 professor per centre, amb salari mitjà de 34.000 euros anuals i 1.361 centres entre primària i secundària en tot el País Valencià (si entràrem al detall, la xifra seria major).
Però l’alumnat de primària i d’ESO pot triar entre religió o atenció educativa. L’atenció educativa és, en essència, un entreteniment inventat “ad hoc”, perquè l’alumnat que no tria religió estiga ocupat i no siga l’enveja dels seus companys més devots. Però aqueixa “atenció” també es paga. Tantes hores de religió equivalen a tantes hores d’atenció educativa. Altres 46 milions d’euros anuals que bé podrien invertir-se sense rubor en desdoblaments en idiomes, en desdoblaments en FP, en reforços en assignatures instrumentals, en educació compensatòria…
En definitiva, a millorar la qualitat de l’ensenyament públic i a intentar pal·liar la vergonyosa taxa de fracàs escolar dels nostres escolars, que situen aquesta Conselleria d’Educació al capdavant de la ineficàcia i la inoperància en tot l’Estat espanyol.
Es dona el fet que el professorat de religió és tractat com si fóra interí a efectes econòmics (amb trienis i equiparació de sou) però la realitat és que tenen un estatus especial i millor que els interins, que han vist retallades les condicions de la seua contractació (tots els contractes d’interins acaben el 30 de juny i no es renoven, amb sort, més que a partir de setembre), mentre que els professors de religió cobren els mesos d’estiu com fins ara. Abanda, el professorat de religió que no té horari sencer, continua al seu lloc de treball, cobrant el mateix (a partir de 12 hores lectives) mentre que el professorat interí es veu obligat a una mitja jornada, amb la conseqüent retallada al sou. Equiparats als interins? Ja!
I aixó encara empitjorarà. La LOMQUE preveu l’impartició de religió en 2n de Batxillerat. O siga, més diners per adoctrinar.
És possible que des de l’òptica d’aquells que es resisteixen a perdre el seu púlpit escolar per a adoctrinar els joves, la defensa racional d’un sistema educatiu públic i laic siga un dels majors pecats que es puguen cometre en aquesta vida. Però encara que així ho fóra, no crec que la ciutadania haja de carregar amb la penitència d’aquest pecat. Penitència que no es resol amb dues avemaries i un parenostre, sinó amb una cifra propera als 95 milions d’euros. Però això sí, diners per a les coses que veritablement importen no hi ha!
Eugenio Piñero Almendros, professor de Filosofia.
València
